Conta una antiga llegenda que, temps era temps, hi havia un rei que va sentir dir que al seu país vivia un savi autèntic. Tan savi, deien els rumors, que parlava tots els llenguatges del món. Sabia escoltar el cant dels ocells i els entenia com si fos un d’ells. Sabia llegir la forma dels núvols i comprendre immediatament el seu sentit. Qualsevol llengua que sentís, responia sense vacil·lar. Fins i tot llegia el pensament dels homes i les dones vinguessin d’on vinguessin.
El rei, impressionat per tants mèrits com se li atribuïen, va fer cridar aquell home savi al seu palau. I el savi hi va fer cap.
En tenir-lo al davant, el rei s’afanyà a preguntar-li:
–És cert, bon home, que sabeu totes les llengües del món?
–Sí, Majestat –va ser la resposta.
–És cert que escolteu els ocells i n’enteneu el cant?
–Sí, Majestat.
–Que sabeu llegir la forma dels núvols?
–Sí, Majestat.
–I, tal com m’han dit, és cert que fins i tot llegiu el pensament de les persones?
–Sí, Majestat.
El rei encara tenia una última pregunta...
El rei va mirar-lo desafiadorament, com si el volgués posar a prova, i li llançà l’última pregunta:
–A les meves mans, que tinc ara amagades a l’esquena, hi tinc un ocell, home savi. Respon-me: és viu o és mort?
Aquell savi, de forma inesperada, va tenir por. Sabia prou bé que, fos quina fos la seva resposta, el rei podia matar l’ocell. Va mirar el rei i s’estigué en silenci una llarga estona. Al capdavall, amb veu molt serena, va dir:
–La resposta, Majestat, és a les vostres mans.
La resposta del savi s’adreça a tothom. En el nostre cas, a tothom que tingui cap responsabilitat en la promoció dels drets lingüístics, des del militant fins a l’escriptor, des de la mestra fins al legislador.
La resposta és a les nostres mans.
Extret del pròleg de Carles Torner i Pifarré de la Declaració Universal de Drets Lingüístics
